Category Archives: Equipaments

El naixement del riu Brugent, des de Capafonts

El municipi de Capafonts des de la pista cap a la font de la Llúdriga. A l'esquerre es veu l'hotel Davall Plaça

El municipi de Capafonts des de la pista cap a la font de la Llúdriga. A l’esquerre es veu l’hotel Davall Plaça

Ara feia dies que no sortíem d’excursió així que ens hem proposat fer una sortida no massa forta però que fos ben maca. Hem estat a Capafonts com a camp base (allotjats a l’Hotel Davall Plaça que és molt recomanable -acollidor, restaurant excel·lent, modern, còmode i amb bon servei) per visitar les Muntanyes de Prades. I l’excursió que us proposo avui és un tram de l’Itinerari a peu número 1 dels que han editat Capafonts Patronat Municipal de Turisme Rural i el Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona – Costa Daurada: la Capçalera del riu Brugent.

Aquest és un itinerari circular de gairebé 9 km i que es pot fer en unes 4 hores, però per la calor i el temps que teníem hem decidit fer només una part i hem caminat aproximadament dues hores i mitja arribant fins a la cova de les Gralles, una gran bauma gairebé al cap damunt dels Motllats.

És un itinerari que es pot fer en família, amb nens petits sobretot fins a la font de la Llúdriga on es diu que neix el riu Brugent, ja que el tram següent fins a la cova és un senderó força costerut. Hem agafat la pista sortint de l’hotel Davall Plaça, al cap de 20 metres, a la dreta. Ja veiem davant nostre a l’esquerra el barranc per on anàvem a caminar. Una vegada feta la baixada per la pista de seguida es troba un pal de senyalització que indica el camí cap a la Mussara per la font de la Llúdriga, seguim endavant. Aquest primer tram transcorre entre camps de cultiu, avellaners sobretot, i és de ciment.

El sender al costat del riu és molt atractiu degut a la vegetació de la zona i a les vistes que ens va oferint del riu Brugent, una descoberta continua

El sender al costat del riu és molt atractiu degut a la vegetació de la zona i a les vistes que ens va oferint del riu Brugent, una descoberta continua

Comencem una lleu pujada i al cap de pocs metres es troba una cadena al camí que prohibeix el pas dels cotxes des d’aquest punt. Cal seguir endavant. Es pot pujar per la pista i trobarem senyalitzacions a l’esquerra que ens indicaran l’entrada a les Tosques i a la Font de la Llúdriga, però és millor agafar el senderó que trobareu allí mateix a la cadena. Nosaltres hem fet la pujada pel senderó i després hem fet la tornada per la pista.

El camí pel sender és molt agradable ni que sigui estiu, ja que la gran quantitat de vegetació que hi ha fa que transcorri per l’ombra. Caminem amb el riu Brugent sempre a la nostra esquerra sentint el seu brogit i descobrint-lo cada pocs metres amb els seus tolls, roques, mentre anem cap al seu naixement. El camí compta amb pals de fusta amb unes marques grogues i alguns amb unes plaques amb el dibuix d’un senderista i que indiquen la direcció que cal anar seguint. No hi ha possibilitats de perdre’s. La pujada és constant però no forta i convé anar-se aturant a gaudir del paisatge.

Veureu en el camí diversos miradors fets de fusta i baranes que en algun tram ajuden a fer el camí més fàcil, l’equipament és molt adequat en aquest tram de sender. Després del primer mirador que ens descobreix un saltant que fa el riu, seguim pujant amunt pel costat de la barana, fins que arribarem al tram que he trobat més espectacular ‘les tosques’, espai a mig camí de la font de la Llúdriga i que segons l’opuscle de l’itinerari deu el seu nom al tipus de roca calcària que veiem, que s’anomena ‘tosca’. Aquí el riu juga entre les roques creant petits saltants i alguns tolls d’aigua cristal·lina que conviden a refrescar-s’hi.

Les tosques

Les tosques

Seguint amunt, trobem la font de la Llúdriga. Un pla ple d’arbres en el que de les roques sorgeix l’aigua que avança tranquil·la, sense el soroll que hem anat sentint abans ja que el desnivell és gairebé inapreciable. Aquest és el naixement del riu Brugent. Després de visitar-lo es va a la dreta i se surt a la pista de nou. Aquí podeu girar i anar avall de nou cap a Capafonts o podeu prendre un senderó que puja amunt (fa força pujada) cap a la Mussara. Quan hem agafat alçada i estem gairebé al capdamunt dels Motllats, un pal de senyalització ens indica un camí a l’esquerra que porta a la cova de les Gralles, que és una gran bauma.

El camí fins a la cova de les Gralles són uns 2,7 km, així que si fem anar i tornar fins aquí haurem fet un recorregut d’uns 5,5 km d’una gran bellesa. Si us animeu a fer tota la volta circular amb els 8,9 km totals passareu pel Pont de Goi, un pont de pedra natural, la Cova del Grèvol i la Foradada.

Si aneu a Capafonts aprofiteu per menjar al restaurant de l’hotel Davall Plaça, ja que tenen un menú excel·lent per 18,50 euros, amb diversos plats elaborats per escollir i en els que usen productes de la zona com els formatges de la Vall del Brugent que fan el Sergi i l’Eva, el cabrit de Capafonts o el xai de la Febró. Hem trobat que té una gran relació qualitat/preu i que és molt recomanable.

Anuncis

4 comentaris

Filed under Baix Camp, Equipaments, Gastronomia

L’Anella verda de Tarragona des del parc ecohistòric del Pont del Diable

Senyalització vertical: els pals indicadors dels Camins de Tarragona - grocs - enllacen amb altres camins i senders que transcorren pel terme tarragoní com el PR15, el GR92 o Sender del Mediterrani, o el GR172 o Camino de Santiago

Senyalització vertical: els pals indicadors dels Camins de Tarragona - grocs - enllacen amb altres camins i senders que transcorren pel terme tarragoní com el PR15, el GR92 o Sender del Mediterrani, o el GR172 o Camino de Santiago

Tarragona ha dut a terme un projecte de posada en valor dels camins que hi ha al seu terme municipal per crear un recorregut circular d’un total de 34 km que va des del riu Francolí fins al riu Gaià, passant pels boscos mediterranis de l’entorn de Tarragona i per les platges del seu litoral: l’Anella Verda. L’anella és un gran tomb que en alguns moments aprofita camins ja senyalitzats (PR o GR -Petit i Gran Recorregut-) i en d’altres s’ha marcat amb una línia groga que marca la continuïtat de la ruta. En tot el recorregut es troben a les cruïlles pals de senyalització amb indicadors de color groc  que assenyalen la distància en quilòmetres i temps entre els diversos punts de l’itinerari de l’Anella verda i també amb altres punts de la Xarxa de Camins de Tarragona (mapa de la Xarxa de Camins de Tarragona de l’Ajuntament de la ciutat) com el Llorito, masos o urbanitzacions.

Si voleu conèixer els principals punts que uneix l’Anella verda, podeu consultar al web de l’Ajuntament de Tarragona la ‘Síntesi del recorregut del Tomb de l’Anella verda’.

L'aqüeducte romà de Tarragona (Patrimoni de la Humanitat), conegut com el Pont del Diable

L'aqüeducte romà de Tarragona (Patrimoni de la Humanitat), conegut com el Pont del Diable

Avui hem decidit aprofitar aquests nous equipaments per conèixer una Tarragona diferent, el ‘backstage’ de les carreteres i els carrers pels que passem cada dia però que en cotxe ens passa desapercebut. El nostre objectiu és fer la part interior del tomb de l’Anella verda, que és el que menys coneixem, ja que per la costa i les platges hi hem anat en diverses ocasions. El camí es pot començar al Parc del Francolí però nosaltres hem escollit com a punt de partida el Parc Ecohistòric del Pont del Diable.

Es pot deixar el cotxe a l’aparcament i de seguida que s’entra al parc es troba informació sobre els Camins de Tarragona. Hi ha diverses opcions i nosaltres hem fet una volta circular d’unes dues hores i mitja.  A l’entrada del Parc hem anat a l’esquerra seguint els indicadors cap al Mas dels Arcs o de l’Àngel i seguint el PR C15 (marques grogues i blanques). El camí passa per darrera de Sant Ramon i Sant Salvador entre pins, margalló i diversos arbustos. Quan s’està a l’alçada del Mas d’en Garrot, que queda a sota, el camí fa un gran tomb cap a l’esquerra per passar per unes roques on hi ha la Font d’en Garrot i tot seguit ja va a la dreta fins al Mas de Pastor. Una vegada al mas hi ha una recta molt llarga i seguim cap a l’esquerra a buscar la carretera de Tarragona-Santes Creus a l’alçada dels Pallaresos. Es creua la carretera i llavors es passa per davant la Urbanització Mas de Panxer, en aquest tram el sender coincideix amb el GR172 i al trobar-se al costat d’urbanitzacions els marges del camí estan força bruts de restes de rajoles i altra runa, encara que la pista està neta.

Nosaltres hem passat l’urbanització fins arribar a l’alçada de l’autopista AP7 després d’una baixada, on el GR 172 creua amb el GR 92, i l’Anella verda gira a l’esquerra per anar paral·lela al mar. En aquest punt hem girat i hem tornat pel mateix camí fins el Mas del Pastor. Una vegada allí, enlloc de girar a la dreta,  tirem endavant seguint una llarga línia de xiprers que va baixant i després seguint les indicacions que hi ha, que en alguns llocs coincideixen també amb un PR. El camí acaba als peus de l’Aqüeducte romà de les Ferreres, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO juntament amb els diversos monuments romans de Tàrraco, que es coneix popularment com el Pont del Diable.

Us sorprendrà si feu el recorregut, que el recorregut sempre va entre pins i boscos, amb l’excepció d’algun petit camp d’avellaners, i que té força trams de roca. Es tracta d’unes pistes i senders força transitats sobretot per ciclistes i en ocasions puntuals per algun caçador.

Les característiques de l’Anella verda fan que es pugui fer una ruta tan llarga com es desitji i començant en qualsevol dels trams. Si es vol fer un tastet dels boscos de Tarragona, es pot escalfar i començar a agafar fons en el Parc Ecohistòric del Pont del Diable on hi ha senyalitzades tres rutes de 2,3 o 4,5 o 5,3 km molt ben indicades que, a més, permeten descobrir les espècies d’arbres i plantes i els racons amb bancs, escultures i detalls d’aquest jardí romàntic construït per Rafael Puig i Valls, percussor del Dia de l’Arbre.

2 comentaris

Filed under Equipaments, Patrimoni, Tarragonès

Pels castells de la Segarra: de les Sitges a les Pallargues

El castell de les Sitges a la Segarra

El castell de les Sitges està envoltat de camps de cereal, que a l'octubre encara descansaven abans de tornar-s'hi a sembrar

L’excursió d’avui té una banda sonora claríssima, la cançó ‘I les sargantanes al sol’ del Petit de ca l’Eril. Ja que vam fer aquesta sortida a meitats d’octubre, quan els camps eren secs, buits de cap cultiu i inusualment les temperatures semblaven més de ple agost que de tardor. Durant el camí el paisatge em portava al cap un sol ritme, el soroll de tractors que removien els camps, l’olor de rostolls i les sargantanes gaudint sota el bat de sol, les sargantanes al sol…

Ara han passat ja unes setmanes i crec que és un bon moment per proposar aquesta excursió, encara que hi ha temps fins als mesos de maig o juny. Ara els camps de cereal comencen a recuperar el seu color verd intens i captivador. La Segarra es tenyeix del verd que l’acompanyarà fins a finals de la primavera.

Us animo a fer doncs un tram de la Ruta dels Castells de la Segarra, des del castell de les Sitges (on es pot aparcar el cotxe) fins a les Pallargues i tornar. En total unes 4 horetes, comptant aturades, amb un camí ben senyalitzat i cómode, poc desnivell i amb un gran atractiu cultural com són els tres castells que veurem pel camí.

El castell de les Sitges, de l’any 1.116, s’alça  en mig de camps de cereals trencats per artèries de camins i murs de pedra seca, alhora que d’algun petit reducte boscós i arbres ametllers. Més endavant, els castells de Florejacs i de les Pallargues es troben al bell mig del poble, envoltats de cases, però no han perdut l’esperit  dels cavallers que els devien ocupar.

Castell de Florejacs, a la Segarra

El castell de Florejacs a la primavera, quan els camps estan ben verds. La foto la vam fer ben d'hora durant la Marxa als Castells de 2011

Per començar l’excursió cal dirigir-se a Florejacs, i uns metres abans d’arribar al poble, just després de passar el cementiri, estar atents al pal de senyalització que indica a la dreta la direcció del Castell de les Sitges, és una pista sense asfaltar però s’hi pot passar en cotxe, això sí vigilant amb les persones que caminen o van en bicicleta. Allí aparquem i desfem el camí caminant per anar cap a Florejacs. Després de passar per davant del castell veureu (davant la casa rural La Redolta) els pals indicadors dels camins senyalitzats. Agafarem el que tenim de cara i seguim recte. Ens portarà fins a les Pallargues tot passant al cap d’uns quilòmetres sobre el canal Segarra-Garrigues.

Una vegada a les Pallargues s’arriba al castell. A la plaça que hi ha a continuació, girarem cap al cementiri per agafar un altre camí de tornada cap a Florejacs i fer una ruta circular.

Una altra opció d’itinerari entre aquests dos municipis és la Ruta de la Pleta que té el seu punt d’inici i final a les Pallargues i va fins a Florejacs passant per les Pletes: unes construccions rurals de pedra que servien per guardar el ramat i de les que es conserva un bon exemple que es pot visitar fent aquesta ruta.

Descripció de l’itinerari de la Ruta de la Pleta.

I ja que hem començat amb música, tancarem també amb un parell de recomanacions musicals. Si decidiu visitar la Segarra i passar-hi alguns dies, hi ha un parell d’opcions interessants per gaudir d’una bona vetllada, es tracta del Teatre de Ca l’Eril a Guissona i de Lo cafè de les Pallargues a les Pallargues, amb una agenda de concerts que convé tenir en compte.

3 comentaris

Filed under Equipaments, Patrimoni, Segarra

Desde Minehead al extremo suroccidental de Inglaterra

En semana santa viajamos a Bristol desde el aeropuerto de Reus, una escapada urbana y patrimonial (fuimos hasta Bath, ciudad declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO) que incluyó una pequeña cata de senderismo en Minehead, punto de entrada al parque natural de Exemoor. Allí donde vayamos nos gusta incorporar alguna excursión en parajes naturales y en Inglaterra resulta especialmente fàcil por la gran afición que tienen al senderismo y por las características del país, con grandes extensiones rurales desde la mayoría de ciudades. De hecho también lo es en Alemania y en Francia donde existe una gran tradición de andar o ir en bicicleta.

Minehead - incio del sendero de la costa del sur oeste de Inglate

Monumento del mapa del South West Coast Path, en el paseo de Minehead, que señala el inicio de este sendero

Así que nos dirigimos en coche hasta Minehead, aproximadamente a una hora y media de Bristol, en la costa donde se abre el estuario del río Severn. Allí empieza o acaba, según la dirección en que se haga el itinerario, the south west coast path, el sendero que recorre el extremo del sur oeste de Inglaterra por la península de Cornwall (con el mítico Land’s End).

Como nos indicaron en la oficina de turismo, se puede subir en coche la colina de Minehead por una carretera sin continuación, para iniciar allí el sendero que transcurre por los campos verdes y entre algunos tramos de bosques muy húmedos al lado del mar. El sendero está señalizado y cuenta con enlaces a otros caminos más cortos.

Nosotros iniciamos el camino desde el puerto pesquero de Minehead, tras el parquing donde se puede dejar el coche, hay una zona de pic-nic y allí empieza a serpentear el sendero. Las primeras millas transcurren entre un bosque frondoso, muy verde, que nos protege de un calor inusual en estas tierras pero que hemos disfrutado esta semana santa. El mar a nuestra derecha lleva la vista hasta la costa de Gales, que es muy cercana en este punto. Se pueden ver chimeneas industriales que suponemos que se encuentran en los alrededores de la ciudad de Cardiff.

Disponemos de sólo una mañana, así que hacemos una pequeña excursión que nos acerca  hasta las ruinas de la capilla medieval de Burgundy (Burgundy Chapel), acompañados todo el camino por el único sonido de los pájaros y las olas del mar debajo de nosotros. Si se siguiera adelante se llegaría a Pollock, un pueblecito que nos recomiendan visitar desde la oficina de turismo.

En el parque de Exemoor hemos descubierto una zona que bien merece una visita de 6 o 7 días para poder disfrutarla con detenimiento. En la oficina de turismo nos han mostrado muchas opciones -nos han atendido con extremada amabilidad y vocación de servicio, lo que se agradece-. Quedará para otras ocasiones.

Si alguno os desplazáis allí podéis contemplar también la posibilidad de ir a Dunster,  un pueblo coronado por un castillo, que ofrece una amplia red de caminos en sus alrededores. Nos destacan ‘Tall Trees Trail’ una excursión al lado del río que invita a caminar entre gigantes para conocer el árbol más alto de Inglaterra: de 60,05 metros.

Deixa un comentari

Filed under Equipaments, Internacional

La pau verda del balcó de la serra del Tallat des de Montblanquet

Excursió de Montblanquet al Santuari del TallatCIMG5988CIMG5991CIMG5992CIMG5994El Santuari és gestionat pels Amics del Tallat
CIMG5996La Verge del TallatCIMG5998CIMG5999CIMG6000CIMG6001
CIMG6003CIMG6004CIMG6005CIMG6006El camí barrat per un `pagèsCIMG6008
CIMG6010CIMG6012Ruta de Montblanquet al Santuari del TallatLa farigola ja ha floritEl primer dia de farigola de 2011CIMG6016

Avui hem anat cap a la Conca de Barberà, de fet als límits amb les Garrigues i l’Urgell en territori de la Ruta del Cister i de la Vall del riu Corb, per gaudir de l’esplendorositat del verd dels camps de cereal -els millors mesos per a aquests paisatges són entre març i juny, ja que a partir de Sant Joan es comença a segar-. La ruta que proposo és un itinerari circular des de Monblanquet fins al Santuari del Tallat, una proposta de Rafael López-Monné en el volum VI de la col·lecció ‘A peu per les comarques de Tarragona. 25 passejades i excursions‘ (Arola Editors).

Montblanquet, llogaret de Vallbona de les Monges

Montblanquet és un bonic llogaret amb cases de pedra

Es tracta d’una ruta fàcil de poc més de 7 km i que es completa en 2-3 hores, segons el ritme de cadascú i les parades que es facin, que transcorre entre camps d’un verd elèctric i zones boscoses. El punt de partida i d’arribada és Monblanquet, un llogaret agregat a Vallbona de les Monges amb cases de pedra que s’han anat recuperant i que transmet un encant i una tranquil·litat especials. Per arribar-hi, des de Montblanc s’agafa la carretera direcció a Tàrrega o Solivella i poc després de la Guàrdia de Prats es gira a l’esquerra cap a Blancafort, des d’aquest municipi se segueix recte fins a Montblanquet. La carretera és asfaltada fins que s’arriba a l’alçada del Collet a la Serra del Tallat, llavors es transforma en una pista molt bona, plana i fàcil per a qualsevol tipus de cotxe. Aquest tros de pista serà per on farem la tornada de l’excursió. Des de Perafort hem tardat aproximadament una hora amb el cotxe, sobretot pel tram des de Blancafort.

La ruta comença prenent el GR 175 (Ruta del Cister) cap al Santuari del Tallat. Quan sortiu a un tram asfaltat, on queden 100 metres per arribar al Santuari, veureu davant una senyalització dels Espais de Memòria corresponent al punt 6 (observatori d’artilleria) de la ruta de la línia de defensa republicana L-2, que transcorre pel terme de Vallbona de les Monges (l’Urgell) -si hi esteu interessats aquest ajuntament ha organitzat una visita guiada gratuïta per al proper diumenge 17 d’abril (informació i inscripcions).

Aquest itinerari recorre sis espais de la línia defensiva L-2 construïda l’estiu de 1938 per l’exèrcit republicà a prop de Vallbona de les Monges. Segons la informació de l’Espai de Memòria, les obres van ser fetes per presoners del batalló disciplinari de Vallbona, molts militars de l’exèrcit franquista que es trobaven reclosos al monestir de Vallbona. Es van construir trinxeres, nius de fusellers, nius de metralladores i observatoris, que finalment no es van fer servir perquè el 15 de gener de 1939 el nus de comunicacions de Tàrrega va ser ocupat per tropes franquistes, que van arribar fins a Maldà i els Omells de Na Gaia.

Arribem al Santuari del Tallat (gestionat pels Amics del Tallat i que de dijous a diumenge recull donacions per a la seva restauració d’11 a 13 h), documentat des de 1081 i del que els monjos del monestir de Poblet es va fer càrrec de 1509 fins al 1835, quan el van abandonar per la inseguretat que es vivia. Poc després, el 1835 els terrenys i el santuari van ser subhastats per la Desamortització de Mendiazábal. El priorat de Santa Maria del Tallat comptava amb una excel·lent galeria gòtica oberta vers la Conca que després de l’exclaustració va ser traslladada al castell de Santa Florentina de Canet de Mar. Va ser mossèn Francesc Xavier Benet, fill de Rocallaura, qui s’ha encarregat d’emprendre la restauració de les runes en què es trobava el santuari amb l’ajuda d’institucions i dels Amics del Tallat.

Tornem a la nostra ruta. El Santuari del Tallat és el punt àlgid de l’itinerari perquè ofereix unes vistes impressionants del ‘patchwork’ que configura el paisatge de la Conca de Barberà i és també un bon balcó cap a la Segarra i les Garrigues. Des de l’explanada del Santuari, al davant mateix, pel costat d’una roca tallada quadrada es va a buscar de nou el GR que baixa dret per un sender per desembocar a un camí que prenem cap a l’esquerra. Aneu en compte en aquest punt perquè algú, segurament el pagès que cultiva el tros pel cantó del que passarem i que agafa el camí, ha barrat el camí per evitar el pas amb branques i pedres. De totes formes es pot passar  pel costat. Són pocs metres i tornem a sortir a la pista principal, on seguim la senyalització del GR cap a la dreta direcció a l’Espluga de Francolí. En aquest tram la pau es trenca amb el bronzit dels molins del parc eòlic que omple la Serra del Tallat. Quan arribem al Collet trenquem a la dreta on marca Montblanquet.

És en aquest punt, just abans del Collet on hem trobat farigola, que finalment ja està florida i hem pogut omplir el sarró per als rostits, suquets i sopes d’aquest any. A partir d’ara podrem estar atents per anar-ne collint en les nostres sortides. Quan era petita la padrina Joana sempre deia que el dilluns de Pasqua tocava anar a fer farigola a l’antic camp d’aviació de Valls (era d’allí ella), i des d’aquestes sortides familiars hem mantingut la costum de collir-la quan sortim a caminar.

Una vegada acabat l’itinerari agafem el cotxe i seguim la pista fins als Omells de Na Gaia (les Garrigues) per veure si trobem un lloc per anar a dinar. Hem topat amb una curiosa casa de pagès Ca l’Amorós, no tant per la seva gastronomia -correcte i abundant- sinó pel seu propietari, en Jaume Salla, tot un exemple d’emprenedor amb grans dots comercials que ens ha venut des del seu vi DO Penedès, passant per la seva botiga online, fins a l’equip de motor que patrocina juntament amb una cinquantena d’empreses. Ha estat un dinar entretingut i curiós.

Recursos i mapes:

El Santuari del Tallat a Turismapes.

Ruta del Cister (GR 175) de Poblet a Vallbona de les Monges (inclou el tram Santuari del Tallat – Montblanquet): Si es vol aprofitar aquest mapa i els tracks de GPS, la ruta circular es pot fer començant des de Montblanquet per la pista per la que hem arribat amb el cotxe. Llavors al Collet es va cap a l’esquerra seguint la senyalització GR 175 cap al Santuari del Tallat i Vallbona de les Monges. Les marques de GR ens portaran fins a Montblanquet de nou.

Per ampliar la informació sobre la Xarxa dels Espais de Memòria es pot descarregar el tríptic en aquest enllaç.

Mapa de la Conca de Barberà.

Deixa un comentari

Filed under Conca de Barberà, Equipaments

Des de la primera galeria de les Mines de Bellmunt del Priorat

Fa unes setmanes vam organitzar una sortida familiar per conèixer algun racó curiós de la Costa Daurada i la destinació escollida va ser el Priorat, un paisatge de terrasses, vinyes i licorella a tocar de Tarragona i Reus -sobretot des que es va fer la carretera nova i arribar a Falset és un ‘pim pam’-.  Les vinyes, els ceps i els cellers (que tant de nom han donat a la comarca), amb la presència gairebé permanent de la serra del Montsant, formen un paisatge que vol ser Patrimoni de la Humanitat i que ho mereix de debò. Hi va haver una estona però que el vam perdre de vista perquè la nostra excursió ens va portar sota terra: a la primera galeria de la Mina Eugènia, avui convertida en el Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat.

Mines de Bellmunt del PrioratEs tracta d’un complex dinàmic, com ho posa de manifest les millores constants en la museïtzació i en l’equipament que es realitzen. De fet, la guia del nostre grup ens explicà que el proper estiu està previst que es posi en marxa a l’edifici de l’antiga foneria un espai dedicat a la transformació del plom i a explicar la història de la mineria a la zona. Una nova aportació de valor a l’oferta que ja existeix i que és molt atractiva.

La Mina Eugènia va ser el nucli de les explotacions mineres al Priorat i durant el segle XX va ser explotada per Minas del Priorato SA, que hi constituí una veritable colònia amb allotjaments i serveis per als nombrosos treballadors que arribaven de tot l’Estat. El coneixement d’aquest entorn de la mina i de la vida que hi feien els treballadors i les seves famílies és la primera part de la visita. Els plafons, fotografies i elements com objectes del dispensari mèdic, bancs de l’escola, cintes de pel·lícula, caixes,… ajuden a ambientar-se en la vida fora de la mina.

Tot seguit, un audiovisual comença el camí cap a sota terra. Àgilment mostra la duresa de la feina i el dia a dia dels miners amb testimonis d’ex treballadors que ens ho expliquen en primera persona. Llavors sí, és el moment de posar-se els cascos i emprendre el camí d’unes cent escales que porten a la primera galeria, 35 metres sota terra. Fent un recorregut per aquesta galeria s’aprecia com es treballaven els filons quan es localitzava la galena, per posar les pedres dins les vagonetes i treure-les fora on serien triades per separar el plom de la pedra i d’altres minerals. Es mantenen encara reforços i plataformes de fusta des de les que treballaven els miners.

Una vegada fora, el més jove del grup té temps encara de fer-se amb tres petits ‘tresors’, unes pedres amb algunes incrustacions que brillen i que hem d’identificar amb l’ajuda de la guia. Sembla que la troballa compensa el fet que acabéssim de visitar una mina de plom, enlloc de la imaginada mina de diamants.

Entra al web del Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat per conèixer els horaris de les visites guiades.

Un últim apunt per als amants del senderisme. Justament aquest museu va ser l’escenari en el que a finals del passat mes de març es van presentar els itineraris de descoberta de la Xarxa de Camins del Priorat, deu opcions per conèixer el paisatge del vi i de l’oli de la comarca així com el Parc Natura de la Serra del Montsant i la Serra de Llaberia. El material es pot descarregar al portal de turisme del Priorat i també hi ha l’opció de fer-hi un primer contacte a través de les sortides guiades -combinades amb tastos de vins- organitzades per als mesos d’abril, maig i juny: cicle d’itineraris guiats pels Camins del Vi.

Deixa un comentari

Filed under Equipaments, Patrimoni, Priorat